martes, 9 de abril de 2013

HADES

Era el Déu del inframón (És el rei del inframón i els seus habitantsJutge de bons i dolents poder absolut sobre els morts), del subsòl (Sobirà del món subterrani i dels morts) i un dels 12 Déus de l'Olimp. Hades, així anomenat en la mitologia grega, ja que en la romana es deia Plutó. El seu nom significa "l'Invisible". Els seus epítets eren Polidegmon (hospitalari), Euboleu (de prudent consell). Era fill de Cronos i Rea; germà de Zeus, Posidó, Hestia, Demeter y Hera. Va ser devorat pel seu pare només néixer i vomitat més tard amb l'ajuda de Zeus. Es va casar amb Proserpìna.
  


Els seus atributs són el casc d'invisibilitat, la cornucòpia, el tron ​​i can Cèrber (el seu gos). Els seus animals són la serp, el gos i el llop. Les seves plantes són el xiprer, el narcís, la menta i l'àlber. Sol anar acompanyat per les Erínies, Keres, Harpies. Caront. Minos, Radamantis i Èac. Una representació artística coneguda és El Rapto de Proserpina, de Rembrandt.


  
D'acord amb les llegendes dels grecs, Hades no era originalment el governant de l'inframón, sinó que al principi eren us éssers antics, coneguts com els Titans, els que controlaven tot el món conegut. No obstant això, els tres germans Zeus, Posidó i Hades, fills del Tità Cronos, van decidir desafiar els titans per arrabassar el seu domini sobirà del món. Quan els 3 germans (Zeus, Posidó i Hades), van guanyar la guerra contra els titans, van decidir repartir-se la governança de les tres principals seccions del món, és a dir, l'inframundo, el cel i el mar.
Així doncs, Zeus es va quedar amb la governança de la muntanya Olimp i de la terra, Posidó amb la governança dels mars i Hades es va quedar amb la del inframón, realitzant la tasca de supervisar i governar sobre els esperits d'aquells que havien mort i creuat a l'altra vida.

ÍLIADA
A la Ilíada es narra l'enfrontament de Hades i Hèracles, quan l'heroi va voler entrar en el regne de les tenebres va derrotar el olímpic, el va ferir d'un enamorament o d'un cop de pedra, i va haver de ser conduït a l'Olimp perquè Péan, el déu metge, el guarís, que li va aplicar un bàlsam miraculós que li cauteritzar la ferida en un no res.



HISTÒRIA D'AMOR AMB PERSÈFONE
Es diu que l'enamoriscament entre Zeus i Demèter va néixer una nena anomenada Persèfone. La bella Perséfone no pensava en l'amor o en el matrimoni, ja que estava massa ocupada ajudant a la seva mare a recollir les collites cada any.
Un dia, Hades, passejant per aquests pagaments, es va fixar en Persèfone i l'ordre natural de totes les coses es va veure alterado. Lo cert és que Hades es va enamorar perdudament.
Com Deméter necessitava de la seva filla per fer fèrtils les plantes de la Terra, Hades, va decidir obrar de manera clandestina.
Un dia, mentre Persèfone es trobava sola recollint flors al costat d'unes nimfes, un gran forat es va obrir davant seu. Persèfone va treure el cap pel forat i del no-res i Hades se li va aparèixer raptándola i portant als inferns.
Zeus es va adonar que si les coses seguien d'aquella manera, la terra i els seus habitants aviat moririen. Per la qual cosa, en un acte fraternal, va parlar amb Hades i li va demanar de manera amable que li lliurés a Perséfone, ell s'hi va negar rotundament.
Al veure que Hades no feia cas, Zeus no va tenir més remei que ordenar a Hermes que fos a l'infern i rescatés a Perséfone. Una cop allà, va parlar amb Hades fins que el va convèncer.
L'única condició que es va posar ell per alliberar a Perséfone va ser que ella no mengés res en tot el trajecte de tornada a la Tierra.Hades es les rebuscar perquè Persèfone mengés sis llavors de magrana condemne perquè passés meitat d'any a la Terra, ajudant a la seva mare amb les collites, i l'altra meitat en els inferns, complint els seus deures conjugals.

martes, 2 de abril de 2013

Eros y Psique

Cupido, el déu de l'Amor era conegut com Eros en l'Antiga Grècia. En les tagonías més antigues, és considerat com un déu nascut al mateix temps que la Terra i sortit directament del Caos primitiu. Eros neix de l'ou original, l'ou engendrat per la Nit, les dues meitats, en separar, formen la Terra i la seva cobertura, el Cel. A la mitologia Griera el fill d'Afrodita, la deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat. Per als romans Cupido és el déu de l'amor fill de Venus i de Mart, déu de la guerra.
________________________________________________________________________________

Cupido era ayudante de su madre Venus, dirigía la fuerza primordial del amor y la llevaba a los mortales. Era pícaro y carismático, pero a veces cruel con sus víctimas, ya que no tenía escrúpulos.
A la espalda llevaba dos clases de flechas: unas doradas con plumas de paloma que provocaban un amor instantáneo, y otras de plomo con plumas de búho que provocaban la indiferencia.
Consciente del poder que tenia, a veces rechazaba las peticiones de su madre y los demás dioses de interferir en el curso de la vida de algunos mortales asi que provocaba frecuentes problemas a los dioses.
Un día se enfadó con Apolo cuando éste bromeo sobre sus habilidades como arquero, asi que Cupido hizo que Apolo se enamorara de la ninfa Dafne y a ella le disparó una flecha con punta de plomo. Dafne rezó al dios río Peneo pidiendo ayuda y fue transformada en un árbol de laurel, que se consagró a Apolo.
Asi entre reveldía y travesuras, cúpido cumplía con su cometido, al paso del tiempo Venus comenzó a preocuparse porque su hijo no crecía, asi que en busca de una respuesta se dirigió al Oráculo de Temis, quien le dijo: "El amor no puede crecer sin pasión".Venus no comprendio la respuesta hasta que nacio su hijo Anteros, dios de la pasión. Cuando estaba junto a él, Cupido crecia y se transformaba en un hermoso jóven, pero cuando se separaban, volvia a ser un niño.

Por otro lado en la Tierra de los mortales vivía una princesa llamada Psique (Alma), que a pesar de ser tan bella no lograba encontrar marido pues los hombres que la idolatraban no se sentían dignos de ella.
Su padre intentó hallar a través del oráculo de Delfos un buen marido para Psique, pero éste predijo que ella encontraría el amor en un precipicio. El marido que le sería destinado, una serpiente alada, terrible y poderosa, llegaría hasta ella y la haría su esposa.
Venus celosa por la gran belleza de Psique le pidió a Cupido que la hiciera enamorarse locamente del hombre más feo, vil y despreciable del mundo. Enterada de que se encontraba en el borde del abismo, envió a su hijo a dispararle sus flechas pero este al verla, se enamoró profundamente de ella y creció hasta convertirse en un apuesto joven.
Contra los deseos de Venus, Cupido llevó a Psique por arte de magia a un castillo aislado y se casó con ella, tenendo la condición de que como simple mortal, tenía prohibido mirarlo.
La princesa al sentirlo cerca y escuchar su dulce voz no sintió temor, estaba segura que no era un monstruo, sino el amante esposo que tanto tiempo había deseado. Él la visitaba todas las noches rogándole simpre que no viera su rostro.
Eran muy felices hasta que convencida por sus enviodiosas hermanas, Psique rompió la prohibición impuesta por los dioses y miró a su marido


http://www.amor.com.mx/historia_de_cupido.htm

HADES DIOS FER


jueves, 7 de marzo de 2013

DELFOS

Delfos (llatí Delphi, grec Δελφοί) fou una ciutat de Fòcida i un dels llocs sagrats més importants de Grècia amb un temple dedicat a Apol·lo. Estava a la vall del Pleitos, a un costat del mont Parnasos i a un altre del Cirfís. Al costat del Parnasos una paret de roca de 6 metres anomenada Fedriades mirava al sud i baixava cap el Pleitos. La ciutat de Delphi era enmig de les dues estivacions muntanyenques i els antics comparaven la seva posició a un teatre. Avui hi ha propera la ciutat de Kastrí.

La mitologia diu que Delfos va pertànyer a diversos déus abans d'esdevenir possessió d'Apol·lo
L'oracle es deia Pitó (Pytho) i Delphi era la ciutat. L'oracle consultat a les llegendes és sempre el de Pitó. La llegenda de la fundació del temple se sap per Homer que diu que Apol·lo volia fundar un oracle i va arribar a Crissa prop del mont Parnàs i li va agradar el lloc i va començar a construir el temple que es va acabar sota la direcció de dos germans, Trofoni i Agamedes. Apol·lo va matar les serps que infectaven el lloc i a un monstre (la serp Pitó), i va obrir el temple que fou anomenat de Pió, i el seu déu Pitó (Pytho). Apol·lo es va convertir en dofí per atraure a un vaixell cretenc, del què volia utilitzar a la gent com a sacerdots; els cretencs van desembarcar i van fundar Crissa i se'ls va encarregar ser sacerdots del temple i que adoraren al déu sota el nom d'Apol·lo dofínic per rememorar la seva conversió en dofí, d'on va venir el nom Delphi




Els llocs principals de Delfos foren:
  • Les muralles de Filòmelos
  • Les roques Fedriades
  • Els tres temples
  • Temple d'Atenea
  • Santuari de Fiulacos (Phylacos)
  • Gimnàs
  • Santuari d'Autonoos
  • La font de Castàlia
  • La font de Delphusa
  • Synedrion
Dins el recinte sagrat cal esmentar:
  • El temple
  • El gran altar
  • Els thesauri (tresors)
  • Bouleuterion
  • Estela dels atenencs
  • Estela d'Àtal I
  • Estela dels etolis
  • Tomba de Neoptòlem
  • Font de Cassiots
  • Leske
  • Teatre
  • Àgora romana

LA VIOLACIÓ DE LUCRECIA


Succedit Romulo Numa, quem Romani petiuerunt ob inclitam eius religionem. Ille 
sacra et caerimonias omnemque cultum deorum docuit; ille pontifices, augures
ceteraque sacerdotia creauit annumque in duodecim menses discripsit. Denique
ferocem populum redegit ut imperium religione atque iustitia gubernaret.

                                                       LUCI ANNEU FLORUS, Epítom de la història de Tit Livi, 1, 2

Lèxic (per ordre alfabètic):
cultus, -us (masculí): ‘culte’.
discribo, -psi, -ptum (3a): ‘distribuir’.
ob (preposició): ‘a causa de’.
peto, -iui, -itum (3a): ‘anar a buscar’.
redigo, -egi, -actum (3a): ‘encaminar’.
religio, -onis (femení): ‘rectitud’.
sacerdotium, -ii (neutre): ‘sacerdoci’.
sacra, -orum (neutre plural): ‘sacrificis’.
succedo, -cessi, -cessum (3a): ‘succeir’.



A continuació, teniu una pintura de Lucas Cranach, el Vell (1472-1553), i un text de
William Shakespeare que s’inspiren en un episodi que explica Tit Livi en el llibre primer
de la Història de Roma. Identifiqueu-lo i expliqueu-lo en quinze línies com a mínim
(unes cent cinquanta paraules): context i escenari de l’acció; protagonistes; causes,
desenvolupament i desenllaç, i conseqüències històriques que se’n van derivar.

___________________________________________

«Així, la dona jeu inofensiva sota l’espasa de Tarquini, escoltant el que li diu, aterrida i tremo-
losa, com una au en sentir les campanetes del falcó. “Aquesta nit t’he de posseir”, li diu Tarquini.
“Si t’hi negues, només em restarà forçar-te; després et mataré al llit i, una vegada fet, assassinaré
algun esclau teu menyspreable. Per acabar alhora amb el teu honor i amb la teva vida, el col·locaré
entre els teus braços […]”.»

martes, 5 de marzo de 2013

CERÀMICA GREGA




A: Bell Krater. Servia per portar aigua i vi.
B: Lebes. S'utilitzava com a bol per barrejar el menjar.
C: Skiphos. Forma troncocònica, més oberta per la vora, com el calze d'una flor. S'utilitzava com a got o com a tassa.
D: Aryballos. S'utilitza per posar olis perfumats.
E: Hydria. Tenia una ansa a dalt per poder agafar-ho, i servia per transportar aigua.
F: Volute Krater. Servia per a conservar el vi.
G: Kantharos. Servia per beure.
H: Psykter. Es caracteritza per tenir un cos (bulboso) i una base alta i estreta. S'utilitza per refredar el vi.
I: Kylix. Copa que s'utilitzava per beure vi.
J: Stamnos. És un recipient similar a l'àmfora, però tancat. Servia per emmagatzemar i tranportar aliments líquids (com el vi) o sòlids.
K: Alabastron. Servia per a conservar olis perfumats.
L: Oinochoe. Per servir a les copes.
M: Lekitos. S'utilitzava per guardar perfums i olis.
N- Àmfora:  és un recipient de terrissa de cos ovalat i coll estret flanquejat per dues nanses, normalment acabat en un piu, i que és usada per a guardar-hi i transportar-hi aliments.

L'AMFITEATRE

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea).
 L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere).
La graderia (càvea) es divideix en quatre zones, sent la inferior per als senadors i alts càrrecs de l'administració romana, la zona mitjana per la plebs i la superior per a les dones i els que no tenen drets

Amfiteatre de Tarragona


Primer es van construir mitjançant pedra tallada, posteriorment es va utilitzar el formigó i es van disposar arcuacions i voltes.

La paraula amfiteatre ve del grec amphiteatron formada d'amphi(ambdós costats) i thearon(lloc per veure) o sigui ''teatre on hi pots veure per els dos costats''. Els grecs van contruir amfiteatres que eren teatres a l'aire lliure. Estaven formats en cercles escalonades que permetíen als de més enrere estar més amyunt per veure l'espectacle.

Amfiteatre de Mèrida

martes, 5 de febrero de 2013

Orfeo y Eurídice

Orfeo es el músico más antiguo, célebre personaje de la mitología Griega, parte de la tripulación del Argos (los Argonautas). Se decia que era hijo de Eagro (que gobernaba Tracia) y Calíope, la musa de la poesía ética y la elocuencia, otros mitólogos dicen que era hijo del dios Apolo y de Clío, la musa de la historia o la nereide (ninfas del mar) Menipe.
En su viaje con los Argonautas, fue quien salvó a sus compañeros del canto melodiosamente peligroso de las sirenas, que los guiaban hipnóticamente a la perdición. Orfeo utilizó su lira, haciendo sonar una melodía tan bella que  llegó a tapar las voces de las sirenas.
Sus viajes también lo llevaron a Egipto, donde se llevó la fama de domador de bestias, ya que hasta el más feroz de los animales de la selva o el desierto acudían mansamente a sus pies encantados por su maravillosa música.
En Tracia, se enamoró perdidamente, y se casó con una bella ninfa auloníade llamada Eurídice. . El día de su boda Eurídice sufre un intento de rapto por parte de Aristeo, un pastor rival de Orfeo. Ella huye pero en la carrera pisa inadvertidamente una víbora que le muerde un pie ese le provocó la muerte y fue a parar a los infiernos del Hades.
La pena de Orfeo era grande en demasía. Toda Tracia se entristeció con las melodías descarnadoras que hacía resonar con la lira que Apolo le había regalado. Su dolor y sus recuerdos nunca desaparecerían, pero a su alrededor, la tierra se llenaba de tristeza, las plantes se marchitaban y los animales se dejaban morir, los niños lloraban y hasta las laboriosas hormiguitas dejaban sus arduas tareas. Tal era el poder que tenían los dedos de Orfeo cuando rasgaban las finas cuerdas de su maravilloso instrumento.
Entonces, decidió enfrentar un destino peligroso, más allá de los límites de la cordura mortal. Decidió buscar y encontrar el río Estigia, el río que se debía cruzar para llegar al reino de Hades.
Finalmente, tras mucho deambular, Orfeo, según algunos mitólogos sobornó a Caronte (el barquero que cruzaba las almas al otro lado del Estigia, el Aqueronte, el Periflegetón y el Cocito, los ríos que franquean los infiernos. Según el mito y leyenda popular, a los muertos se le debía poner monedas sobre los ojos al enterrarlos para que con ellas pagaran sus servicios a Caronte) Según otros mitólogos, solo le contó lo sucedido y lo enterneció para que le dejara pasar.
Ante la vista de un humano vivo entre las almas de los muertos, todos los habitantes del infierno se asombraron. El can Cerberos (el perro de tres cabezas que guarda la puerta del infierno) apaciguó los abismos de sus bocas para callar unos minutos; la rueda en que Ixión gira eternamente frenó (condenado por osar enamorarse de Hera, la diosa reina, esposa de Zeus); las Erinias, que castigan a los hombres en el Tártaro, frenaron sus trabajos, y las serpientes que formaban su cabellera dejaron de silbar.
Orfeo logró cruzar las puertas de los infiernos y acceder a la sala principal, donde Hades, el dios del submundo, el amo y señor de los infiernos yace sentado en su trono, con sus tres ayudantes Radamanto, Minos y Eaco.
En este gran salón se bifurcan dos caminos, uno hacia el Tártaro, la tierra de los dolores y castigos eternos. Y el otro hacia los Campos Elíseos, la tierra donde la leche y la miel brotan del suelo por toda la eternidad. Reinan en los campos elíseos Hypnos (dios del adormecimiento) y Thanathos (dios de la muerte). Son un preconcepto del tan cristiano Cielo e Infierno.
Ese salón, esa encrucijada es llamada el Campo de La Verdad, porque ahí se juzgan las almas para saber a qué infierno están destinadas por toda la eternidad.
Orfeo Se acercó a Hades y con su dolorosa música lo convenció al rey de los infiernos, al Rey del mundo subterráneo, de sus penas de amor. Y le mostró que ningún hombre, ni dios debería tener que llevar en su corazón un dolor tan fuerte y tan puro.
Hades le concedió el favor de sacar a Eurídice de sus salas, hacia la luz del sol. Con la condición precisa de no mirar atrás para ver si su amada lo seguía. Debía confiar ciegamente y salir hacia la tierra con la mirada hacia delante.
Pero en el preciso momento de pisar la tierra fuera del mundo subterráneo, Orfeo no pudo más con su ansiedad y se dio vuelta, pero ella no había terminado de salir. Eurídice se desvaneció para siempre.
Orfeo volvió a cantar sus dolores con a su lira divina, junto a la piedra que marca la entrada al mundo subterráneo. Pasó allí 7 meses en su agonía melódica,  sin estar en el mundo de los vivos ni en el mundo de los muertos.
 Las bacantes, las ninfas de Baco, dios del vino y el éxtasis, que recorren el mundo en orgía y embriaguez eterna llevando a los hombres el secreto del vino y de cómo cultivarlo, hicieron una parada al escuchar la vieja lira y su triste sonido. Pero finalmente se acercaron a él y lo descuartizaron por despecho, porque él no dejo su música para atender las necesidades carnales por las que ellas le suplicaban.
Las musas entonces, dieron sepultura a su querido músico y arrojaron su cabeza y su lira al mar, que fueron arrastradas por las olas hasta la isla de Lesbos donde fueron guardadas para siempre. Pero su cuerpo no era más que un recipiente vacío. Pues su sangre fecundó el estéril y yermo suelo de las puertas del infierno, y nació un olivo con el alma de Orfeo.




EL ORFISMO
El orfismo (de Orfeo) es una corriente religiosa de la antigua Grecia, relacionada con Orfeo, maestro de los encantamientos. Al poseer elementos propios de los cultos mistéricos, se le suele denominar también como misterios órficos. Se mueve exclusivamente en un plano religioso. Es una secta que cuestiona la religión oficial de las ciudades peninsulares helénicas. En particular, a dos niveles: uno de pensamiento teológico, otro de prácticas y comportamientos. El orfismo es, fundamentalmente, una religión de textos, con las cosmogoníasteogonías e interpretaciones que estas no dejan de producir.
El credo órfico propone una innovadora interpretación del ser humano, como compuesto de un cuerpo y un alma, un alma indestructible que sobrevive y recibe premios o castigos más allá de la muerte.