LA CASA ROMANA

DOMUS

Domus és la paraula llatina amb la qual es coneix la casa romana.Una domus és una vivenda unifamiliar, tenia un sol pis, o dos com a màxim i la planta rectangular, a més estava organitzada organitzada al voltant d'una estància central o un atro. Estàn resguardades de l'exterior amb poques finestres, adornada amb mosaics i molt poc moblada.

Parts d' una domus:

Vestibulum - Era l'entrada de la domus, té una façana con ventanas altas o sin ellas. Aquesta part de la casa pot estar camuflada i té una petita porteria.

Tabernae - era la primera cambra que és trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai Cobert per un sostre Llevat d'una gran obertura al mig que donava claror i ventilació i deixava Caure l'aigua de la pluja a l'impluvium, un bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània amb un petit pou al costat i permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar, on és cuinava i menjava.

Atrium - estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.

Culina -

Cubiculum -

Triclynium -

Tablinum -

Peristylum -

INSULAE
Les insulae eren els blocs de cases que ocupaven una illa entre carrers. Els habitatges de les insulae tenien finestres al carrer i només si eren de grans dimensions i tenien en el seu interior un pati quadrat obrien finestres i portes al pati interior. Les diferents divisions d'una insulae es denominaven cenacula, és a dir, habitatges independents amb algunes dependències cadascuna d'elles-com els pisos d'un bloc d'habitatges actual-, pel que la seva concepció és vertical.

CICLO TEBANO

La peça que s'exhibeix és una còpia hel·lenística de l'«ónfalos» o «melic de món».

Es custodiava al «ádyton» que era unasala situada darrere de la naos que està tancada a l'exterior però comunicada amb la naos, del temple d'Apol · lo i representava la pedra que, segons la mitologia, va dipositar Zeus al melic del món.

És un bloc de marbre cònic amb forma de mig ou, en què s'han tallat trenes i nusos per simbolitzar el centre del món. En l'original els nusos estaven adornats amb pedres precioses i tenia dues àguiles a la part superior, es deia que eren els cordons umbilicals.

L'arbre geneològic:

EL RETORN DELS GUERRERS DE TROIA

La imatge representa l'escena quan Agamenon va ser assassinat per la seva dona Clitemnestra i el seu amant Egisto, per venjar la mort de la seva filla Ifigenia que va ser sacrificada perquè els vaixells d'Agamenon poguessin continuar el seu viatge cap a Troia.
Després de la mort d'Agamenon i Cassandra, que era una princesa troyana que va ser segrestada pels grecs, els seus dos fills anomenats Electra i Orestes, van ser assassinats sobre la seva tomba per Egist.
Vuit anys després, Electra va tornar a Atenes amb el seu germà Orestes. A Orestes el van salvar Electra, que el va portar a Fanote, després del Mont Parnasos, on el van confiar al rei Estrofo.
Quan va complir vint anys, l'oracle de Delfos va ordenar a Orestes que tornés a la seva patria i venjar la mort del seu pare.
Segons Esquilo, es va trobar amb Electra davant la tomba d'Agamenon, on els dos havien anat a rendir honres funeràries als morts, es van reconèixer i es van posar d'acord per venjar al seu pare.
Orestes, després de venjar-se, es va enfadar i va ser perseguir a Erinias, que la seva missió era castigar tothom que tingués problemes amb la família. Electra no va ser acusada. Ell, es va refugiar al temple de Delfos.
Al final, Atenas el va rebre a l'Acròpolis d'Atenes i va arreglar un judici de 12 jutges.
Electra es va casar amb Pílades, un amic íntim d'Orestes i fill del rei Estrofo.

Obra literària.
La Orestíada és una trilogia d'obres dramàtiques de L'Antiga Grècia, escrita per Esquilo. "Agamenón" és la primera obra.

HADES

Era el Déu del inframón (És el rei del inframón i els seus habitants. Jutge de bons i dolents. Té poder absolut sobre els morts), del subsòl (Sobirà del món subterrani i dels morts) i un dels 12 Déus de l'Olimp. Hades, així anomenat en la mitologia grega, ja que en la romana es deia Plutó. El seu nom significa "l'Invisible". Els seus epítets eren Polidegmon (hospitalari), Euboleu (de prudent consell). Era fill de Cronos i Rea; germà de Zeus, Posidó, Hestia, Demeter y Hera. Va ser devorat pel seu pare només néixer i vomitat més tard amb l'ajuda de Zeus. Es va casar amb Proserpìna.
  

Els seus atributs són el casc d'invisibilitat, la cornucòpia, el tron ​​i can Cèrber (el seu gos). Els seus animals són la serp, el gos i el llop. Les seves plantes són el xiprer, el narcís, la menta i l'àlber. Sol anar acompanyat per les Erínies, Keres, Harpies. Caront. Minos, Radamantis i Èac. Una representació artística coneguda és El Rapto de Proserpina, de Rembrandt.

  
D'acord amb les llegendes dels grecs, Hades no era originalment el governant de l'inframón, sinó que al principi eren us éssers antics, coneguts com els Titans, els que controlaven tot el món conegut. No obstant això, els tres germans Zeus, Posidó i Hades, fills del Tità Cronos, van decidir desafiar els titans per arrabassar el seu domini sobirà del món. Quan els 3 germans (Zeus, Posidó i Hades), van guanyar la guerra contra els titans, van decidir repartir-se la governança de les tres principals seccions del món, és a dir, l'inframundo, el cel i el mar.
Així doncs, Zeus es va quedar amb la governança de la muntanya Olimp i de la terra, Posidó amb la governança dels mars i Hades es va quedar amb la del inframón, realitzant la tasca de supervisar i governar sobre els esperits d'aquells que havien mort i creuat a l'altra vida.

ÍLIADA

A la Ilíada es narra l'enfrontament de Hades i Hèracles, quan l'heroi va voler entrar en el regne de les tenebres va derrotar el olímpic, el va ferir d'un enamorament o d'un cop de pedra, i va haver de ser conduït a l'Olimp perquè Péan, el déu metge, el guarís, que li va aplicar un bàlsam miraculós que li cauteritzar la ferida en un no res.

HISTÒRIA D'AMOR AMB PERSÈFONE
Es diu que l'enamoriscament entre Zeus i Demèter va néixer una nena anomenada Persèfone. La bella Perséfone no pensava en l'amor o en el matrimoni, ja que estava massa ocupada ajudant a la seva mare a recollir les collites cada any.

Un dia, Hades, passejant per aquests pagaments, es va fixar en Persèfone i l'ordre natural de totes les coses es va veure alterado. Lo cert és que Hades es va enamorar perdudament.

Com Deméter necessitava de la seva filla per fer fèrtils les plantes de la Terra, Hades, va decidir obrar de manera clandestina.

Un dia, mentre Persèfone es trobava sola recollint flors al costat d'unes nimfes, un gran forat es va obrir davant seu. Persèfone va treure el cap pel forat i del no-res i Hades se li va aparèixer raptándola i portant als inferns.

Zeus es va adonar que si les coses seguien d'aquella manera, la terra i els seus habitants aviat moririen. Per la qual cosa, en un acte fraternal, va parlar amb Hades i li va demanar de manera amable que li lliurés a Perséfone, ell s'hi va negar rotundament.
Al veure que Hades no feia cas, Zeus no va tenir més remei que ordenar a Hermes que fos a l'infern i rescatés a Perséfone. Una cop allà, va parlar amb Hades fins que el va convèncer.
L'única condició que es va posar ell per alliberar a Perséfone va ser que ella no mengés res en tot el trajecte de tornada a la Tierra.Hades es les rebuscar perquè Persèfone mengés sis llavors de magrana condemne perquè passés meitat d'any a la Terra, ajudant a la seva mare amb les collites, i l'altra meitat en els inferns, complint els seus deures conjugals.

Eros y Psique

Cupido, el déu de l'Amor era conegut com Eros en l'Antiga Grècia. En les tagonías més antigues, és considerat com un déu nascut al mateix temps que la Terra i sortit directament del Caos primitiu. Eros neix de l'ou original, l'ou engendrat per la Nit, les dues meitats, en separar, formen la Terra i la seva cobertura, el Cel. A la mitologia Griera el fill d'Afrodita, la deessa de l'amor, la bellesa i la fertilitat. Per als romans Cupido és el déu de l'amor fill de Venus i de Mart, déu de la guerra.
________________________________________________________________________________

Cupido era ayudante de su madre Venus, dirigía la fuerza primordial del amor y la llevaba a los mortales. Era pícaro y carismático, pero a veces cruel con sus víctimas, ya que no tenía escrúpulos.

A la espalda llevaba dos clases de flechas: unas doradas con plumas de paloma que provocaban un amor instantáneo, y otras de plomo con plumas de búho que provocaban la indiferencia.

Consciente del poder que tenia, a veces rechazaba las peticiones de su madre y los demás dioses de interferir en el curso de la vida de algunos mortales asi que provocaba frecuentes problemas a los dioses.

Un día se enfadó con Apolo cuando éste bromeo sobre sus habilidades como arquero, asi que Cupido hizo que Apolo se enamorara de la ninfa Dafne y a ella le disparó una flecha con punta de plomo. Dafne rezó al dios río Peneo pidiendo ayuda y fue transformada en un árbol de laurel, que se consagró a Apolo.

Asi entre reveldía y travesuras, cúpido cumplía con su cometido, al paso del tiempo Venus comenzó a preocuparse porque su hijo no crecía, asi que en busca de una respuesta se dirigió al Oráculo de Temis, quien le dijo: "El amor no puede crecer sin pasión".Venus no comprendio la respuesta hasta que nacio su hijo Anteros, dios de la pasión. Cuando estaba junto a él, Cupido crecia y se transformaba en un hermoso jóven, pero cuando se separaban, volvia a ser un niño.

Por otro lado en la Tierra de los mortales vivía una princesa llamada Psique (Alma), que a pesar de ser tan bella no lograba encontrar marido pues los hombres que la idolatraban no se sentían dignos de ella.
Su padre intentó hallar a través del oráculo de Delfos un buen marido para Psique, pero éste predijo que ella encontraría el amor en un precipicio. El marido que le sería destinado, una serpiente alada, terrible y poderosa, llegaría hasta ella y la haría su esposa.
Venus celosa por la gran belleza de Psique le pidió a Cupido que la hiciera enamorarse locamente del hombre más feo, vil y despreciable del mundo. Enterada de que se encontraba en el borde del abismo, envió a su hijo a dispararle sus flechas pero este al verla, se enamoró profundamente de ella y creció hasta convertirse en un apuesto joven.
Contra los deseos de Venus, Cupido llevó a Psique por arte de magia a un castillo aislado y se casó con ella, tenendo la condición de que como simple mortal, tenía prohibido mirarlo.
La princesa al sentirlo cerca y escuchar su dulce voz no sintió temor, estaba segura que no era un monstruo, sino el amante esposo que tanto tiempo había deseado. Él la visitaba todas las noches rogándole simpre que no viera su rostro.
Eran muy felices hasta que convencida por sus enviodiosas hermanas, Psique rompió la prohibición impuesta por los dioses y miró a su marido

http://www.amor.com.mx/historia_de_cupido.htm

HADES DIOS FER

DELFOS

Delfos (llatí Delphi, grec Δελφοί) fou una ciutat de Fòcida i un dels llocs sagrats més importants de Grècia amb un temple dedicat a Apol·lo. Estava a la vall del Pleitos, a un costat del mont Parnasos i a un altre del Cirfís. Al costat del Parnasos una paret de roca de 6 metres anomenada Fedriades mirava al sud i baixava cap el Pleitos. La ciutat de Delphi era enmig de les dues estivacions muntanyenques i els antics comparaven la seva posició a un teatre. Avui hi ha propera la ciutat de Kastrí.

La mitologia diu que Delfos va pertànyer a diversos déus abans d'esdevenir possessió d'Apol·lo
L'oracle es deia Pitó (Pytho) i Delphi era la ciutat. L'oracle consultat a les llegendes és sempre el de Pitó. La llegenda de la fundació del temple se sap per Homer que diu que Apol·lo volia fundar un oracle i va arribar a Crissa prop del mont Parnàs i li va agradar el lloc i va començar a construir el temple que es va acabar sota la direcció de dos germans, Trofoni i Agamedes. Apol·lo va matar les serps que infectaven el lloc i a un monstre (la serp Pitó), i va obrir el temple que fou anomenat de Pió, i el seu déu Pitó (Pytho). Apol·lo es va convertir en dofí per atraure a un vaixell cretenc, del què volia utilitzar a la gent com a sacerdots; els cretencs van desembarcar i van fundar Crissa i se'ls va encarregar ser sacerdots del temple i que adoraren al déu sota el nom d'Apol·lo dofínic per rememorar la seva conversió en dofí, d'on va venir el nom Delphi

Els llocs principals de Delfos foren:

• Les muralles de Filòmelos
• Les roques Fedriades
• Els tres temples
• Temple d'Atenea
• Santuari de Fiulacos (Phylacos)
• Gimnàs
• Santuari d'Autonoos
• La font de Castàlia
• La font de Delphusa
• Synedrion

Dins el recinte sagrat cal esmentar:

• El temple
• El gran altar
• Els thesauri (tresors)
• Bouleuterion
• Estela dels atenencs
• Estela d'Àtal I
• Estela dels etolis
• Tomba de Neoptòlem
• Font de Cassiots
• Leske
• Teatre
• Àgora romana

LA VIOLACIÓ DE LUCRECIA

Succedit Romulo Numa, quem Romani petiuerunt ob inclitam eius religionem. Ille 
sacra et caerimonias omnemque cultum deorum docuit; ille pontifices, augures
ceteraque sacerdotia creauit annumque in duodecim menses discripsit. Denique
ferocem populum redegit ut imperium religione atque iustitia gubernaret.

                                                       LUCI ANNEU FLORUS, Epítom de la història de Tit Livi, 1, 2

Lèxic (per ordre alfabètic):
cultus, -us (masculí): ‘culte’.
discribo, -psi, -ptum (3a): ‘distribuir’.
ob (preposició): ‘a causa de’.
peto, -iui, -itum (3a): ‘anar a buscar’.
redigo, -egi, -actum (3a): ‘encaminar’.
religio, -onis (femení): ‘rectitud’.
sacerdotium, -ii (neutre): ‘sacerdoci’.
sacra, -orum (neutre plural): ‘sacrificis’.
succedo, -cessi, -cessum (3a): ‘succeir’.

A continuació, teniu una pintura de Lucas Cranach, el Vell (1472-1553), i un text de
William Shakespeare que s’inspiren en un episodi que explica Tit Livi en el llibre primer
de la Història de Roma. Identifiqueu-lo i expliqueu-lo en quinze línies com a mínim
(unes cent cinquanta paraules): context i escenari de l’acció; protagonistes; causes,
desenvolupament i desenllaç, i conseqüències històriques que se’n van derivar.

___________________________________________

«Així, la dona jeu inofensiva sota l’espasa de Tarquini, escoltant el que li diu, aterrida i tremo-
losa, com una au en sentir les campanetes del falcó. “Aquesta nit t’he de posseir”, li diu Tarquini.
“Si t’hi negues, només em restarà forçar-te; després et mataré al llit i, una vegada fet, assassinaré
algun esclau teu menyspreable. Per acabar alhora amb el teu honor i amb la teva vida, el col·locaré
entre els teus braços […]”.»