martes, 5 de marzo de 2013

L'AMFITEATRE

Un amfiteatre és una gran edificació descoberta de l'arquitectura romana clàssica, normalment de planta oval amb un espai central a nivell del sòl i cobert de sorra (en llatí arena), el qual estava envoltat per tres nivells de graderies (cavea): en termes generals el primer a tocar de l'arena era pels personatges importants de la comunitat (imma cavea), el segon on seia la plebs romana (media cavea), i el tercer espai al capdamunt de la graderia on seien les dones (summa cavea).
 L'arena i les graderies estaven separades per un mur alt que protegia el públic. Als fonaments de les graderies hi havia diversos espais confinats on tancar-hi els gladiadors (spolia) o les gàbies de les feres (carcere).
La graderia (càvea) es divideix en quatre zones, sent la inferior per als senadors i alts càrrecs de l'administració romana, la zona mitjana per la plebs i la superior per a les dones i els que no tenen drets. 

Amfiteatre de Tarragona


Primer es van construir mitjançant pedra tallada, posteriorment es va utilitzar el formigó i es van disposar arcuacions i voltes.

La paraula amfiteatre ve del grec amphiteatron formada d'amphi(ambdós costats) i thearon(lloc per veure) o sigui ''teatre on hi pots veure per els dos costats''. Els grecs van contruir amfiteatres que eren teatres a l'aire lliure. Estaven formats en cercles escalonades que permetíen als de més enrere estar més amyunt per veure l'espectacle.

Amfiteatre de Mèrida

martes, 5 de febrero de 2013

Orfeo y Eurídice

Orfeo es el músico más antiguo, célebre personaje de la mitología Griega, parte de la tripulación del Argos (los Argonautas). Se decia que era hijo de Eagro (que gobernaba Tracia) y Calíope, la musa de la poesía ética y la elocuencia, otros mitólogos dicen que era hijo del dios Apolo y de Clío, la musa de la historia o la nereide (ninfas del mar) Menipe.
En su viaje con los Argonautas, fue quien salvó a sus compañeros del canto melodiosamente peligroso de las sirenas, que los guiaban hipnóticamente a la perdición. Orfeo utilizó su lira, haciendo sonar una melodía tan bella que  llegó a tapar las voces de las sirenas.
Sus viajes también lo llevaron a Egipto, donde se llevó la fama de domador de bestias, ya que hasta el más feroz de los animales de la selva o el desierto acudían mansamente a sus pies encantados por su maravillosa música.
En Tracia, se enamoró perdidamente, y se casó con una bella ninfa auloníade llamada Eurídice. . El día de su boda Eurídice sufre un intento de rapto por parte de Aristeo, un pastor rival de Orfeo. Ella huye pero en la carrera pisa inadvertidamente una víbora que le muerde un pie ese le provocó la muerte y fue a parar a los infiernos del Hades.
La pena de Orfeo era grande en demasía. Toda Tracia se entristeció con las melodías descarnadoras que hacía resonar con la lira que Apolo le había regalado. Su dolor y sus recuerdos nunca desaparecerían, pero a su alrededor, la tierra se llenaba de tristeza, las plantes se marchitaban y los animales se dejaban morir, los niños lloraban y hasta las laboriosas hormiguitas dejaban sus arduas tareas. Tal era el poder que tenían los dedos de Orfeo cuando rasgaban las finas cuerdas de su maravilloso instrumento.
Entonces, decidió enfrentar un destino peligroso, más allá de los límites de la cordura mortal. Decidió buscar y encontrar el río Estigia, el río que se debía cruzar para llegar al reino de Hades.
Finalmente, tras mucho deambular, Orfeo, según algunos mitólogos sobornó a Caronte (el barquero que cruzaba las almas al otro lado del Estigia, el Aqueronte, el Periflegetón y el Cocito, los ríos que franquean los infiernos. Según el mito y leyenda popular, a los muertos se le debía poner monedas sobre los ojos al enterrarlos para que con ellas pagaran sus servicios a Caronte) Según otros mitólogos, solo le contó lo sucedido y lo enterneció para que le dejara pasar.
Ante la vista de un humano vivo entre las almas de los muertos, todos los habitantes del infierno se asombraron. El can Cerberos (el perro de tres cabezas que guarda la puerta del infierno) apaciguó los abismos de sus bocas para callar unos minutos; la rueda en que Ixión gira eternamente frenó (condenado por osar enamorarse de Hera, la diosa reina, esposa de Zeus); las Erinias, que castigan a los hombres en el Tártaro, frenaron sus trabajos, y las serpientes que formaban su cabellera dejaron de silbar.
Orfeo logró cruzar las puertas de los infiernos y acceder a la sala principal, donde Hades, el dios del submundo, el amo y señor de los infiernos yace sentado en su trono, con sus tres ayudantes Radamanto, Minos y Eaco.
En este gran salón se bifurcan dos caminos, uno hacia el Tártaro, la tierra de los dolores y castigos eternos. Y el otro hacia los Campos Elíseos, la tierra donde la leche y la miel brotan del suelo por toda la eternidad. Reinan en los campos elíseos Hypnos (dios del adormecimiento) y Thanathos (dios de la muerte). Son un preconcepto del tan cristiano Cielo e Infierno.
Ese salón, esa encrucijada es llamada el Campo de La Verdad, porque ahí se juzgan las almas para saber a qué infierno están destinadas por toda la eternidad.
Orfeo Se acercó a Hades y con su dolorosa música lo convenció al rey de los infiernos, al Rey del mundo subterráneo, de sus penas de amor. Y le mostró que ningún hombre, ni dios debería tener que llevar en su corazón un dolor tan fuerte y tan puro.
Hades le concedió el favor de sacar a Eurídice de sus salas, hacia la luz del sol. Con la condición precisa de no mirar atrás para ver si su amada lo seguía. Debía confiar ciegamente y salir hacia la tierra con la mirada hacia delante.
Pero en el preciso momento de pisar la tierra fuera del mundo subterráneo, Orfeo no pudo más con su ansiedad y se dio vuelta, pero ella no había terminado de salir. Eurídice se desvaneció para siempre.
Orfeo volvió a cantar sus dolores con a su lira divina, junto a la piedra que marca la entrada al mundo subterráneo. Pasó allí 7 meses en su agonía melódica,  sin estar en el mundo de los vivos ni en el mundo de los muertos.
 Las bacantes, las ninfas de Baco, dios del vino y el éxtasis, que recorren el mundo en orgía y embriaguez eterna llevando a los hombres el secreto del vino y de cómo cultivarlo, hicieron una parada al escuchar la vieja lira y su triste sonido. Pero finalmente se acercaron a él y lo descuartizaron por despecho, porque él no dejo su música para atender las necesidades carnales por las que ellas le suplicaban.
Las musas entonces, dieron sepultura a su querido músico y arrojaron su cabeza y su lira al mar, que fueron arrastradas por las olas hasta la isla de Lesbos donde fueron guardadas para siempre. Pero su cuerpo no era más que un recipiente vacío. Pues su sangre fecundó el estéril y yermo suelo de las puertas del infierno, y nació un olivo con el alma de Orfeo.




EL ORFISMO
El orfismo (de Orfeo) es una corriente religiosa de la antigua Grecia, relacionada con Orfeo, maestro de los encantamientos. Al poseer elementos propios de los cultos mistéricos, se le suele denominar también como misterios órficos. Se mueve exclusivamente en un plano religioso. Es una secta que cuestiona la religión oficial de las ciudades peninsulares helénicas. En particular, a dos niveles: uno de pensamiento teológico, otro de prácticas y comportamientos. El orfismo es, fundamentalmente, una religión de textos, con las cosmogonías, teogonías e interpretaciones que estas no dejan de producir.
El credo órfico propone una innovadora interpretación del ser humano, como compuesto de un cuerpo y un alma, un alma indestructible que sobrevive y recibe premios o castigos más allá de la muerte.



jueves, 17 de enero de 2013

2. EDIFICIS PÚBLICS

~FORUM
El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se celebraven les eleccions dels magistrats i on s'aixecaven alguns dels principals edificis de la ciutat.
Sortint del Museu per la Via Marina, a mà dreta es troben els pocs vestigis restants del Temple de Venus i després la Basílica, que dóna al Fòrum. Emplaçat en un important nus viari, el Fòrum era el centre polític, religiós i econòmic de Pompeia. La plaça, de notables dimensions (38 x 142 m), estava envoltada per un pòrtic de columnes per tres dels costats, mentre que al costat nord hi havia el Temple de Júpiter (Capitolium).
Per evitar que els vehicles entressin dins el Fòrum, el pòrtic es va construir a un nivell més alt que la plaça, a la qual està unit per dos graons. De les nombroses estàtues commemoratives que s'aixecaven al Fòrum, no en resten només que les bases: probablement encara no s'havien tornat a col·locar a lloc després del terratrèmol de l'any 62, que les devia haver malmès considerablement. Exemplar per la seva feliç i harmoniosa disposició, el Fòrum de Pompeia sembla inspirat més en el món grecohel·lenístic que no pas en models itàlics i romans.



~BASÍLICA
Entre els edificis importants que donen al Fòrum hi ha la Basílica, el lloc on s'administrava la justícia, i també lloc de trobada i de discussió dels diversos afers. De planta rectangular, està dividida en tres naus, amb coberta de doble vessant sostinguda sobre les columnes centrals i les semicolumnes de la part superior de les parets, on encara queden decoracions pictòriques del primer estil. 

L'entrada es feia per un dels costats menors, a l'est, mentre que al costat oposat hi havia el tribunal, la tribuna amb els escons dels jutges, on s'accedia amb escales de fusta. Sembla que data de la segona meitat del segle II aC, dins l'àmbit del projecte de monumentalització de la ciutat, per tant seria un dels exemples més antics d'aquesta mena d'edificis.


~MERCAT
El macellum era un gran mercat cobert amb una font d’aigual al mig on es netejaven els peixos.
Al costat del mercat es trobava una altra contrucciÓ anomenada templo de los ''lares públicos'', és a dir, a les divinitats de la ciutat.

1. EDIFICIS DEL OCI

~AMFITEATRE
L'amfiteatre de Pompeia, a diferència de les construccions similars d'època imperial, no tenia soterranis davall l'arena, que resultava molt més baixa que el nivell de la plaça.A la part superior de l'amfiteatre encara són visibles els forats destinats a allotjar les subjeccions del «velari», el tendal gegantí que s'estenia per protegir els espectadors del sol i de la pluja. La càvea es divideix en tres sèries de graderies, l'última de les quals es reservava a les dones. 




~EL TEATRE I ODEÓN

-Teatre
Adjacent al Fòrum Triangular, i accessible des del pòrtic, hi ha el Teatre Gran, de la primera meitat del segle II aC, construït, com era habitual en el món grec i hel·lenístic, aprofitant el pendent natural d'un turó i notablement restaurat i ampliat en època romana. La càvea, és a dir l'espai reservat als espectadors, estava dividida en tres sèries de graderies marmòries. L'escena tenia les clàssiques tres portes i estava decorada amb nínxols i edicles. El teatre disposava d'un gran quadripòrtic, bastant ben conservat, on els espectadors es podien entretenir abans de les funcions o durant els descansos.





-Odeón
L'Odeòn era un petit teatre cobert que es trobava al costat del Teatre Gran que es feia servir per a actuacions musicals, fet aixecar entre el 80 i el 75 aC pels duumvirs Gai Quincti Valgus i Marc Porci.

 


~TERMES
La següent illa de cases (insula) està ocupada completament per les Termes Centrals, que després de l'any 62 es van construir al lloc que havien deixat uns quants edificis devastats pel terratrèmol. L'any 79 encara no estaven acabades. Reservades als homes, no disposen de frigidarium, però tenen un element que no apareix a les altres termes pompeianes, el laconicum, la sala per a la sudatio en aire calent i sec. Aquest conjunt, per la lluminositat de les seves sales espaioses, la gran palestra i la bona qualitat del material de construcció, pot comparar-se a les termes de les grans ciutats i de Roma mateix.

A una breu distància es troben les Termes del Fòrum, que, si bé no són les més grans de la ciutat, i el bon estat de conservació del caldarium i del tepidarium de la secció masculina; de fet, tenien una part per als homes i una per a les dones.
Pel que fa a les termes masculines, dos passadissos porten a l'apodyterium (vestidor), des d'on es passa al frigidarium, al centre del qual hi ha la piscina circular per als banys freds, i al tepidarium, amb volta de canó encara en part ornada amb finíssims estucs de la segona meitat del segle I; s'hi conserva el gran braser que servia per escalfar la sala, donat per Marc Nigidi Vàcula. Del tepidarium s'accedeix directament a la sala dels banys calents, el caldarium, escalfat per l'aire calent que passava per l'interior de les parets dobles.
La sala té dues piscines, l'alveus, de forma rectangular, per als banys calents, i el labrum, amb aigua freda, al caire del qual hi ha una inscripció en lletres de bronze amb el nom dels duumvirs que l'hi van fer col·locar.


martes, 18 de diciembre de 2012


L'ERUPCIÓ DEL 79 d.C.


L’erupció del Vesubi va ser el 24 d’agost de l’any 79 d. C, un gran núvol  de vapor i cendres es va alçar sobre el Vesubi i van començar a caure restes. Probablement els residents no sabien què estava passant, i es van quedar a casa esperant que, tard o d'hora, acabaria la pluja de roques. Després de dotze hores  d’activitat explosiva contínua, hi va haver un canvi en la dinàmica eruptiva. La boca del volcà és va fer més gram de manera que la pressió del gas local ja no va ser capaç de sostenir la gran columna de cendres. La barreja de gas i de cendres ja no podia ascendir a l'aire sinó que tornava immediatament Als turons del volcà, formant allaus de lava, la qual va descendir ràpidament pels turons, destruint tot al seu pas.Les ciutats Romanes de Pompeia i Herculaneum van ser destruïdes en qüestió de segons.



GUISEPPE FIORELLI

El 1860, un nou rei havia arribat al tron, Víctor Manuel II. Ell va designar a Giuseppe Fiorelli per fer-se càrrec de les excavacions de Pompeia. Fiorelli va introduir un enfocament científic de les excavacions. En primer lloc es va aclarir els monticles de residus que van ser escampats al voltant del lloc de Pompeia i després va construir un sostre sobre els llocs que havien estat excavats per tal de protegir-los del sol i la pluja. També van introduir un diari de les excavacions de Pompeia. En aquest sentit, ha assenyalat detalladament es van mantenir totes les excavacions. Una de les coses per les que Fiorelli es va fer famós va ser pel MÉTODE DE FIORELLI.



Métode Fiorelli

Fiorelli es va adonar que, quan la gent havia estat cobert en cendres i va morir, les seves cendres s'havien anat dur i el cos s'havia descompost deixant una cavitat. Fiorelli aboca guix en aquestes cavitats que van donar rèpliques de guix
 dels moments finals dels morts. Aquest va ser un gran descobriment, ja que va donar informació sobre les formes en que van morir en l'erupció de l'any 79.



jueves, 8 de noviembre de 2012

COMPROBACIÓN DE LECTURA SOBRE EL EJÉRCITO ROMANO

El primer gran reformador del ejército fue Mario los soldados se reclutaron entre los más pobres de la población, con un largo tiempo de servicio, y gradualmente fueron convirtiéndose en mercenarios, sin otro oficio que el de las armas.

La unidad táctica de infantería es la fuerza principal del ejército romano. Deriva directamente de la           falange dorica, introducida en el Lacio a través de las ciudades de la Magna Grecia. La falange era una fuerza de formación, mientras que la caballería tenía encargada la caballería.
La legión se subdivide en cohortes, manípulos y centúrias.              

Una legión constaba de 60 centurias y su contingente teórico era de 6000 hombres.

Armamento. El armamento defensivo del legionario romano constaba de: casco, coraza, probablemente grebas y un escudo de más de un metro de alto. Las armas ofensivas consistían en jabalina (pilum) y una espada corta (gladius) de origen ibérico.             .
El pilum era una lanza de madera con punta de hierro que se lanzaba a distancia para desorganizar las filas enemigas; una vez establecido el contacto, se empleaba la espada.

Además de sus armas, el soldado debía llevar en su mochila individual (sarcina) sus víveres, utensilios para cocinar, los e instrumentos de zapa i fortificación.   

Los oficiales inferiores eran los centuriones o comandantes de las centurias. Los  primorum ordinum centuriones o primi ordines era el nombre que se daba a los centuriones de la primera centúria; Eran oficiales superiores los tribunes militares (tribuni  militum}, y los legados (legati); En tiempo de César ejercían de lugarteniente del general los legados que pertenecían a la nobleza senatorial y caballeros, y venían a formar el estado mayor del general.

Tropas especiales. Adjuntos al estado mayor estaban también los praefecti fabrum o jefes de ingenieros;

Las tropas legionarias estaban formadas por la infanteria pesada. La caballeria y la infantería  estaban encuadradas en unidades independientes de las legiones, designadas como tropas auxiliares (auxilia); las componían soldados no ciudadanos, provinciales y extranjeros. Los auxiliares de infantería consistían sobre todo en honderos y arqueros; la caballería, cuyas formaciones se llamaban alae o cohortes alariae, por desempeñar generalmente misiones de flanqueo (por las ‘alas’), estaba mandada por los praefecti equitum.

Para ponerse a resguardo de posibles sorpresas, el ejército romano se hacía fuerte todas las noches en un campamento fortificado que recibía el nombre de castra. Durante la marcha, el general enviaba por delante un destacamento encargado de elegir un emplazamiento, fácil de defender y, a ser posible, con posibilidad de abastecerse de agua, leña y forraje.

El campamento tenía forma de cuadrilátero rodeado de un foso y una estacada. Llegadas las legiones, se emprendía inmediatamente el atrincheramiento. Una trinchera excavada (fossa) solía tener cuatro metros de anchura por tres de profundidad. Con la tierra excavada se levantaba un terraplén o muro (agger), coronado por una estacada (uallum). Las dimensiones del campamento dependían, naturalmente, del número de legiones que en él debieran alojarse, pero su plano siempre era el mismo. En el centro de cada lado del cuadrilátero se abría una puerta. La porta praetoria estaba orientada hacia el enemigo, a la que correspondía, al lado opuesto, la porta decumana. A ambos lados se abrían la porta principalis                *                      y la porta principalis                                    *                 . El interior estaba dividido según una cuadrícula de                       *                     (uiae) que discurrían entre las                      *                        (tentoria). Las calles dos principales, que se cortaban en ángulo recto en el centro del campamento, eran la    *           principalis, que iba de una puerta lateral a la otra, y la uia                      *             , que desembocaba en la puerta del mismo nombre. En la intersección de ambas calles principales se abría el                  *                  , o explanada para las asambleas, con el  praetorium, pabellón del            *                                 , y el      *           
                    *                      , alojamiento del cuestor y de los servicios administrativos y de intendencia. Alrededor del praetorium se alineaban las tiendas del                               *                          y de las tropas elegidas. Entre el uallum. y las tiendas se dejaba un espacio (interuallum) para facilitar las entradas y salidas.
Cuando una tropa debía permanecer alojada durante mucho tiempo en un determinado lugar, se construía un                *                      (castra statiua). Si era para pasar el                  *                      , recibía el nombre de hiberna. En la época imperial muchos campamentos permanentes se convirtieron en núcleos de población urbana que desempeñaron un gran papel en la romanización de las provincias.